I canviem per millorar

Finalment, l'esperit de les petites coses, d'aquelles coses insignificants que tots podem fer, i que juntes, sumades i repetides transformen la nostra realitat propera, i no tan propera... repetisc, aquestes petites coses esdevenen el motor que ens impulsa per millorar, i dónen títol a aquest bloc. Amb el desig de tindre uns bons nadals, càlids i ben acompanyats (i la primera bona companyia és la pròpia), i de començar un nou any amb mooolts xicotets propòsits de millora i canvi... de reflexió, d'ajuda al proper, de neteja de la pròpia habitació, del no tirar als fems i reutilitzar o reciclar, del respectar i solidaritzar-se amb tants que ho necessiten, sense anar enfora, sense cercar culpes dels mals o desastres, sinó intentar corregir-los, amb allò que dóne un cèntim... i d'assumir el principi del avui millor que ahir, i demà millor que avui, siga aquesta la meva felicitació de nadal i any nou.

Allò que importa... o no

     Moltes vegades, en la nostra quotidianeitat ens trobem davant situacions aparentment complexes, com pot ser un dinar de nadal, que plantejades inicialment com aquella trobada on l'excusa és el dinar, acabem convertint en petits monstres o petites monstruositats, per la complexitat i varietat de menjar i beguda present.
     Ahir escoltava a una emissora que les estadístiques diuen que engreixarem aquests nadals entre dos i tres quilos cadascú... No és això una barbaritat? Perquè ens hem d'atiborrar de menjar? Perquè un dinar de nadal ha de tenir tres plats, entrants, tortà, postre i torró? Perquè ens posem a comprar com si demà s'acabara el menjar?
     Menys és més..., sempre. I el que importa mai és el menjar, és l'esperit, les ganes que un hi posa en l'elaboració d'un senzill plat; allò important és tenir alguna cosa per menjar damunt la taula. Per solidaritat amb tots aquells que, reunits al voltant d'una taula no tindran suficient menjar..., o directament no tindran menjar..., no vull fer excessos, no vull tirar menjar que ha sobrat, no vull alçar-me de la taula fart.., en tot cas, que siga fart de riure, de xerrar, d'estar a gust.., i de tornar a reveure a aquells que pugum veure aquell dia, i també recordar als que no hi són, que hi estan al cor de tots. I en tot açò, crec que hi ha coses importants, i d'altres no. Bon dia, i bon nadal... i un cèntim per canviar el món.

un cèntim per canviar el món... segona part

     Hui torne a escriure sobre la importància de les coses menudes en tot, quan tenim bones sensacions davant un fet, persona, activitat o dinàmica diversa... moltes vegades no podem precisar un element causant d'eixes bones sensacions, és un conjunt de coses menudes el que fan un tot, bo o dolent, perquè això mateix és aplicable quan tenim males sensacions... El problema en aquest segon cas és com canviar aqueixes males sensacions en bones. Intentar canviar el conjunt, el tot, agafar el sac plé... és complicat, i es sol traduir en un esforç inútil, que fa augmentar aqueixes sensacions que voliem canviar.
     Delimitar aquells elements menuts, aquell conjunt de cosetes que no van, que veiem com a responsables últims, encara que l'aportació individual de cadascuna siga insignificant... això em permetrà canviar una a una aqueixes dinàmiques... i aconseguir en darrer terme transformar una mala dinàmica en una bona dinàmica.
     Ho aconseguirem sempre? No, és clar que no, hi ha elements, encara que menuts, que ens veiem incapaços de canviar... i així no canviarem el conjunt. En aquests casos una ajuda externa, que ens aporte un canvi de perspectiva o més eines de canvi ens facilitarà allò que abans no veiem.
     Quan els meus alumnes em vénen amb un sac de queixes, jo els responc sempre... a veure, de una en una... i anem arreglant fins on podem. D'aquesta manera sempre es canvia, encara que el procès puga parèixer més llarg que si intentes canviar-ho tot, de colp, ja!
     Jo seguisc duguent un cèntim dins la butxaca. Bon divendres de xicotets canvis.

Què sabem del mono tecnològic?

     Jo tinc un costum, que als que m'envolten sembla estrany o curiós. Moltes voltes deixe el mòbil a algun lloc de la casa, i estic unes hores desconnectat. Puc anar a fer un cafè, comprar el pa o fer una volta i en un moment donat comprovar que no duc el mòbil damunt. Què faig? Res, continue fent allò que estava fent; ja el retrovaré quan torne a casa, i si algú m'ha cridat, m'han enviat watsaps, missatges o el que siga, ja ho mirarem en tindre una estona.
     Clar, després em diuen que em telefonen i no agafe mai el telèfon, que m'envien missatges que veig hores més tard i coses així..., totes elles certes. Però a mí m'agrada desconnectar alguna estona; no passa res si no estic a l'abast de tothom. Perquè clar, totes les queixes es basen en la premisa de que tothom està connectat a tota hora. I què passa si un decideix no estar-ho a estones? Aguantariem un dia desconnectats? Què ens passaria? Ens sobrevindria el mono tecnològic i seriem pressos d'un atac d'ansietat fruit d'aquesta desconnexió? He vist joves, alumnes de l'institut amb un comportament semblant al del síndrome d'abstinència, quan no tenim accès a aquella droga de la qual som depenents. I potser, haurem de començar a plantejar-nos aquesta dependència com qualsevol altra, perquè va associada a comportaments irracionals causats per l'abstinència... Jo, de moment, seguisc desconnectant-me algunes hores diàries, i sobretot, tota la nit. Bona desconnexió voluntària.., tal volta serviria per redescobrir activitats, i plaers quasi oblidats, d'ençà que dediquem el nostre temps a estar connectats..
     Ara, quan ens mengem una hamburguesa no l'assaborim nosaltres i parlem amb aquells que tenim al costat.., hem de fer la foto a l'hamburguesa, enviar-la per watsap, dir què bona que ha estat..., i estarem satisfets quan apareguin respostes de gent, que ni ha provat l'hamburguesa ni saps on es trova, i que ens fan palmadetes, ens envien corets o tants ninotets diversos..., preocupats estariem si no tornara alguna resposta d'eixes.., No he enviat el watsap? La xarxa no funciona? No ho ha rebut ningú? .........
     Amb qui estaves prenent l'hamburguesa? Pareix que, qui siga, és la persona menys important del món, davant aquest allau tecnològic..;  en fi, i si provem a desconnectar-nos un poquet? Guanyarem alguna cosa? Jo ja ho tinc clar, però clar, això és perillós..., EL SISTEMA no vol que ningú es desconnecte.., o només són paranoies meues.., bé, ja n'hi ha prou, i ara sí, bona vesprà.

El camí sí que compta...

     Hi ha dos anuncis televisius que em subleven, que perverteixen el sistema de valors que afavoreix la convivència i el progrès de tots. En el primer una dona major al super, veu que un jove vol agafar un producte (El Producte), i en aquell moment li demana ajuda perquè li agafi un producte de dalt d'un estant..., seguidament apareix ella a la caixa per pagar El Producte que ha agafat, aprofitant que el jove l'estava ajudant, i encara li mostra El Producte (era el darrer exemplar), fent-li veure que se l'enduu ella, i no ell, que havia arribat abans.
     Al segon, un para es seu al sofà i es disposa a menjar El Producte, quan el fill li diu que sa mare li ha fet una ratlla al cotxe nou; immediatament es veu el pare al carrer inspeccionant el cotxe, sense cap ratlla, quan apareix al balcó el fill menjant-se, amb cara d'haver guanyat, El Producte.
     En el segon cas el fill menteix al pare per aconseguir una cosa desitjable, en el primer ens surt la velleta que s'aprofita d'un jove que la vol ajudar, per deixar-lo sense allò que aquest s'anava a endur, i havent-lo mentit també. Què hi ha al darrere? El principi de que tot val per aconseguir el que vull; ni què és o no ètic, ni el respecte a l'altre, allò que compta és aconseguir el que volem, al preu que sigui, pel camí que sigui.
     Quan veig aquest anunci em demane quins valors estem transmetent? Tot val? Qualsevol camí? Em vénen ganes de trencar la tele. Bon dia i bon camí.
     Ah, el meu germà m'ha dit d'un altre anunci semblant a aquests; un Actor Conegut està a punt de prendre's un café, quan li ofereix a la xica del costat, anar a cercar-li un altre cafè... Ella accepta l'amabilitat i quan ell està allà dins, crida ben fort el Nom de l'Actor i on està per a què totes les xiques del local hi acudisquen... Mentres, ella s'asseu i es pren  tranquilament el cafè que l'Actor s'havia deixat.
     Una xica bonica, una velleta llesta i un jove espabil·lat..., t'oferiràs tu a ajudar a algú si t'ho demana? O començarem a recelar de cada cosa que ens diguen? Jo preferisc creure que el que demana ajuda, és perquè la necessita i ho fa de bon cor..., em sent més tranquil així. Ara sí, bona vesprada.

Raó i emoció...

     Quántes vegades fem alguna cosa, iniciem uns estudis, ens apuntem a classes d'anglès, o el què siga, simplement perquè es suposa que és el que hem de fer? Que ens agradaria fer una altra cosa, treballar a un altre lloc o estudiar el què fos... però la raó ens diu que no, que això és el que toca, i s'espera de nosaltres (no sabem qui, però s'espera això...).

     Sabem que ens trobariem molt millor del que ho estem ara, però... supeditem els sentiments a la racionalitat, la racionalitat moltes vegades imposada per altres, o autoimposada. I això ho transmetem al nostre entorn, als nostres fills, companys o amics..., quan algú d'aquests insinua que vol seguir els seus sentiments en fer o estudiar alguna cosa que la racionalitat diu què no serveix, pareix que estem obligats a rebatre aquesta opció, per moltes raons, i què aquell torne a allò sensat; i si això no és possible o no ens fan cas, ens justifiquem dient que se'n va d'es cap, com diuen per ací.

     És una llàstima perquè cada vegada més estem ficats en aquella realitat única, aquella visió única i reduïda de la nostra realitat. Als únics que deixem que experimenten, proven i facen coses guiats pels seus sentiments són als xiquets menuts..., quan tindriem una realitat més rica, diversa, amb pluralitat de visions i opcions, més creativa i menys dòcil..., més difícil d'enganyar i d'aconformar.

     A l'educació es viu un fenòmen curiós i trist; cada canvi de govern duu aparellat un canvi de legislació, d'estructuració del sistema, de petits canvis de continguts i procediments d'ensenyar i avaluar. I se'ns diu, això que has fet fins ara no serveix per a res... ara toca fer açò altre, i resignadament tot el cos educatiu va cap enllà; ens reciclem per avaluar diferent, per ensenyar diferent, per parlar diferent..., ara molt millor que abans..., fins que al proper canvi tornarem a fer exactament el mateix, una altra vegada.

     És veritat que a cada canvi hem millorat,  i molt? No tenim ja capacitat de reflexió, ni memòria professional que ens diga que algo falla en eixos canvis? Clar, qui paga mana, i ara ens diuen cap allà..., jo també necessite el sou al cap del mes..., com a mínim hem de ser conscients d'aquests fets, i al nostre entorn immediat, professional, laboral, o el que siga, permetre aquelles espurnes de diversitat, creativitat i experimentació, encara que surtin del camí establert.., jo estudiaré wolof en comptes d'anglès..., encara que ara no toque estudiar wolof. Bon dia a tothom.

Tot ve i tot passa...

     Tot ve i tot passa... xiquet. És una de les veritats que ens deia la uela Vicentica quan ja estava molt velleta. Ella ho deia amb resignació, davant la realitat que li impedia fer tot allò que volia fer... quan ja tenia 92 anys, fins llavors ella s'havia valgut per ella mateixa, no es considerava vella.

     Jo pense que aquesta és una d'aquelles veritats primeres, i que et passa desapercebuda, fins que ja no té remei. Moltes vegades pensem que tot seguirà igual, que els canvis que hagen de vindre, ja ho faran... algun dia, que allò que volem fer, que volem començar o crear... ja ho farem demà o passat... o l'altre.

     I si continuem així arribarà el dia en què no podrem fer, canviar o crear allò que voliem, perquè el nostre temps, les nostres ganes o la nostra oportunitat haurà passat. Què necessites per fer fotos excepcionals? Per pintar un gran quadre o escriure un llibre? Voler-ho fer i trobar-te inspirat, amb una capacitat creativa que et fa veure les coses d'una manera nova, diferent... Aquesta inspiració ve... i passa. Si no l'aprofites quan ve, ja no la podràs aprofitar.

          En vindrà una altra d'inspiració, o d'episodi creatiu... que podràs aprofitar, i que també passarà. La vida ens dóna moltes segones oportunitats, que podem aprofitar cada vegada, o deixar-les passar.

     Aprofitem cada segona oportunitat com si fora única, perquè ho és, comencem, canviem, fem aquella petita passa que en durà altres a darrere... quan torne la inspiració, que tornarà; i segur que ens sentirem molt més satisfets que si esperem a la propera vegada per fer alguna cosa, perquè no sabem per on començar, què fer o tantes altres històries que ens diguem i ens creguem.

    Quan a Picasso li demanaren que quan estava inspirat, ell respongué que no sabia quan li vindria la inspiració, però procurava que quan vingués l'agafàs amb els pinzells a la mà.

     Tot ve i tot passa... lo bo i lo dolent; aprofitem les coses bones i esperem a què passen les dolentes. Bon aprofitament i bona nit.

I què hi ha de la passió?

     Quan el meu pare ens deia que estudiàrem o treballàrem en allò que ens agradava, ens estava diguent una d'aquelles veritats bàsiques de la vida; d'aquelles que n'hi ha tres o quatre (ja en xarrarem). uan un es dedica a allò que li agrada, que li apassiona... hi dedica més temps, més ganes i, independentment dels resultats, està satisfet.

     Quan els meus alumnes em diuen si el món de la fotografia està bé o malament, sobre si hi trobaran feina o no... jo els responc que això no és important. Aquells a qui apassione la fotografia hi trobaran feina, a qui no l'apassione..ñ ho tindrà molt més difícil. I crec que això és vàlid per a qualsevol activitat vital.

     Abans que jo sabera escriure ja anava fent fotos amb la càmera que em regalaren els meus pares... estava més content! I ara, si em demanen de quèn faig classe, dic: de fotografia, i ho dic content. Espere que els meus alumnes, aquells als qui apassiona la fotografia arriben a ser molt millors fotògrafs del què jo soc, encara que jo també espere ser molt millor fotògraf del què ara soc.

     En fi, quan un fa allò que li agrada, arriba cansat al final de la jornada, i satisfet... quan un fa allò que agrada a altres, arriba al final de la jornada cansat, i prou... o emprenyat. Cadascú tria, i cadascú assumeix les conseqüències de les seves decisions, ens agrade o no. Dedicar-te a allò que t'agrada és una d'aquelles coses que un pot fer inclús sense cobrar, simplement perquè t'agrada. Jo pense que un ha de fer cas al seu cor (diguem-li cor o com li volguem dir). Bona nit.

Sobre el treball creatiu... o no

    Quàntes vegades ens hem plantejat realitzar algun tipus de treball creatiu? Escriure un llibre, que ho pense fer, treure obres artístiques del tipus que siga... i pensem que cada dia dedicarem una estona a aquests projectes. Molt bé, la rutina és necessària per asolir l'èxit; ara bé, si pensem afegir aquesta activitat creativa a damunt de tota la resta que ja fem, el resultat pot ser justament el contrari del desitjat... una pèrdua de temps i una mala sensació pels resultats NO obtinguts.

     Allò llògic és dedicar-hi les nostres millors hores, aquelles en les quals estem més actius, cadascú sap les seues, i no intentar dedicar-hi aquelles estones que tenim buides, quan siga..., estones que van bé per activitats més rutinàries i no tan creatives. No hi ha res pitjor que aquell estudiant que, esgotat, segueix davant el llibre fins altes hores de la nit, pegant cabotades damunt el llibre. Més profit en treuria deixant el llibre i anant-se'n a dormir; idò amb les feines creatives amb més motiu encara.

     I podem dedicar-hi aquestes estones bones? Cadascú sabrà quan està millor i quines activitats haurà de desplaçar, reduir o llevar per fer lloc, rutinàriament, a aquest nou treball creatiu. Bona feina a tots.

La importància de tenir fites...

     En tot procès de canvi és important tenir fites, objectius a aconseguir, metes i coses a fer.., és tot allò que apuntem a la nostra llista, la de les coses per fer, i que anem repassant, modificant, afegint noves tasques i fites, i llevant-ne d'altres. Convé anar repassant-la, perquè és una manera fàcil de tenir present coses que d'altra manera se'ns oblidarien. Jo em tinc per despistat i necessite aquests recordatoris, que ja he incorporat a les rutines diàries; és com aquella llista màgica en la què escrivim el què volem, i hi anirem cap allà.

     És com una carta als reis mags sense esperar que un altre es moga per mí. Sé que soc jo el que comence a caminar, i és llavors, quan et surten a camí ocasions, circumstàncies i ajudes que un no espera. Bon camí a tothom.

El món no es va fer en dos dies...

     Moltes vegades el ritme dels canvis no és el que esperem, i les coses van més lentes d'allò que ens agradaria... O surt un imprevist i hem de deixar a mitges allò que haviem començat perquè una cosa més urgent ens requereix... I ens enfadem per haver de fer una cosa no prevista...

    No passa res, si deixem una cosa a mitges el que no hem de fer és oblidar-la, ja tornarem a ella quan pugam, i l'acabarem si ho trobam oportú.

     Als meus alumnes els dic que els aprenentatges no són lineals, jo pense que cadascú té el seu ritme, i a vegades avancem a bots, mentre que altres vegades pareix que no ens moguem. No passa res.

     Allò important és la dinàmica, la direcció en la què estam sintonitzats, anem envant o enrere? Encara que els canvis no es vegin aparentment, tot va canviant, fins que un moment donat es veu allò aconseguit; no ha estat aquell moment, hi ha hagut molts petits canvis imperceptibles, que de cop i volta es fan aparents. Així que tranquils, que les preses no són bones, allò important és el camí, el procès... si ens diverteix, si ens apassiona... els resultats vendran després. Bon cap de setmana.

Fer per fer... més val no fer!

     Cada any repetesc als meus alumnes una frase que ja em deia mon pare; treballa en allò que t'agrade, estudia allò que t'agrade...

     I no li dónes més importància fins que ets tú el que la tornes a repetir. Si ens apassiona una feina, una temàtica, el que sigui... hi dedicarem més temps, més recursos, hi treballarem més... i ens sentirem millor per haver-ho fet. No m'agrada la feina inútil, aquella que no serveix per a res, que ja la fas sense ganes o sabent que el resultat serà el mateix que si no l'haguessis feta. Quan feim allò, per fer alguna cosa, la que sigui... no ens trobem millor, ni per la feina feta, ni pel resultat obtingut, ni pel nostre benefici , inexistent. No tudem recursos, ganes de treballar i part de la nostra vida en coses que ja d'antuvi sabem que no serveixen per a res. Esforcem-nos en allò que ens motiva, que ens apassiona... i independentment del resultat, ja només de la feina feta ens sentirem bé, ens farà millorar. Fixem-nos en la feina, el camí, la dedicació que hi posam... i no només en els resultats, per valorar les nostres accions.

     Endavant en allò que ens apassiona, i fer per fer... més val no fer. Salut.

Buidar per poder omplir

Quan ens plantegem canviar de rutina, introduir nous canvis i que aquests continuen en el temps... ens podem carregar d'angoixa per la dificultat que això suposa. Jo puc reservar una estona, un dia, per meditar..., cap problema. Reservar una estona cada dia, pot ser missió impossible.

     Les nostres rutines ens duen una dinàmica, i modificar-les suposa més que introduir un nou element, que entra en conflicte amb els anteriors..., només canviant allò que ja feiem podrem introduir coses noves. Haurem de deixar de fer algunes coses, canviar la ubicació d'algunes activitats, per trobar el temps on podem afegir un element nou.

     Quan simplement volem afegir sense llevar, estam abocats al conflicte, i possiblement a l'eliminació del nou element per esgotament. És la feina inútil. Quan decidim aprendre anglès, i ens apuntam a un curs online, o el què sigui, i pensem que estudiarem quan acabem les nostres feines diàries, de les quals no n'hem llevada cap, és molt probable que fracassem. Després de tot, ja estem cansats.

     Si volem tenir èxit hem de llevar alguna activitat, que podem substituir per la nova, i així pensar que ens anirà bé. En fi, hem de buidar abans d'omplir per tenir èxit. Triem bé i endavant. Salut.

I un poc més de la meva història...

Vull crear una empresa, en un àmbit que m'apassioni, que doni llocs de treball, i que tracti un àmbit en què ajudi a la gent.

Aquesta afirmació fa anys que la tinc, que li vaig donant voltes, que en parl amb el meu germà... de fet, volem crear una empresa tots dos. I quin és el problema? Justament el concretar, aquell de fer la primera passa en una direcció... i seguir.

Projectes n'hem parlat molts..., a mí m'apassiona la fotografia. M'agradaria veure façanes amb imatges gegants, residències de vells amb imatges gegants també, de vells actius, contents i actius; vaig arribar a registrar un domini a internet mayoresactivos.com... Això va quedar abandonat. Després vengué el tema d'ajudar els altres amb les fotos. Estic segur que amb unes imatges gegants a una habitació, despatx, saló, o el que sigui ... podem aconseguir centrar-nos millor, que aquell nin excitat es tranquilitzi... en fi, ja n'he parlat d'això. Aquest projecte encara està a la llista de coses per fer, igual que el de crear una empresa... La crearem, d'això n'estic segur, i mentrestant, m'agradaria que aquestes reflexions servissin per ajudar algú, qui sigui, a millorar..., signifiqui el que signifiqui millorar. Seguirem xerrant...

De la importància d'acabar les coses

Estic acabant les coses que comence... Això és un bon començament, he hagut de canviar les meves rutines i afegir-ne de noves, perquè fins ara, començava moltes coses i n'acabava poques... I això és terrible, no hi ha pitjor desgast que el perdre temps, recursos i energies en una cosa començada... i deixada en suspens, per oblit, per falta de constància, perquè altres coses més urgents passen a davant, per mil raons...

En el meu cas, m'està servint molt una llista de coses a fer, que sempre duc damunt, i que vaig modificant, passant a coses fetes, o em serveix de recordatori constant d'allò que he de fer i encara no he fet... Supose que cadascú utilitzarà el seu sistema, però un de simple com aquest, i que revise cada dia, m'ha fet canviar rutines, i acabar moltes coses començades, que d'altra manera no hauria acabat.

També em serveix per ser flexible, hi ha coses que passen davant d'altres, però fins que una cosa no desapareix de la llista, queda com a pendent, i dins el subconscient alguna cosa s'hi va movent per poder acabar allò que resta.

En fi, veure que la llista de coses fetes es va fent llarga sé que estic acabant coses que he començat.., i abans no tenia aqueixa constància, encara que n'hi ha coses més difícils d'aconseguir que d'altres, algunes molt fàcils... és igual, tot allò acabat, compta. És com allò del cèntim, les petites coses són les més importants; moltes d'elles en fan una DE GROSSA.

I al final, veure que acabes coses et fa sentir bé, i que no has desperdiciat el teu temps i recursos en coses que no serveixen per res... com aquell pont d'autopista aturat a mig fer, o aquell edifici que un es demana si un dia l'acabaran o l'hauran de tornar a començar.

Bona nit i bones coses acabades.

Per un món sense xollos

Em fan ràbia els xollos, què voleu que us digui.., i les rebaixes també! Per què una marca de cereals et ven el mateix producte i a més et diu a millor preu; perquè t'oferim productes diversos amb un descompte de fins el 70%? Què vol dir això d'oportunitat?

Vol dir que als teus treballadors els obligues a treballar més hores pagant-los el mateix? O que has reduit treballadors per fer la mateixa feina? O que abans em cobraves una barbaritat més del què valia el que em volies vendre? O que són productes que han passat pitjors controls de qualitat (amb més defectes possibles)? O que hem mantingut l'aspecte del producte i reduit materials, recursos, reciclatges, augmentat contaminacions i coses semblants?

Vull un preu just, vull que als treballadors no se'ls exploti, que tenguin assegurances mèdiques i ajudes socials; no vull productes que pareguin i no són, no vull que se m'engani.

Perquè què és un xollo? T'estic venent una cosa a un preu molt inferior al què val? I jo me'n vaig convençut que he aprofitat una oportunitat.

Vols pagar més per una cosa, per totes les coses? No, vull pagar el què pertoque, ni més ni menys; el just perquè els treballadors tinguen un sou digne, perquè puguin treballar bé i el producte estigui ben fet. No vull pagar menys a costa de reduir qualitat, d'aparentar el què no és o explotar els treballadors.

I que a les etiquetes de tots els productes i serveis hi figurin les condicions laborals de producció, l'ús de materials i el seu reciclatge, la no utilització de treball infantil... i ara no sé què més.

No vols rebaixes? No, clar què no, a cap aspecte de la meva vida, ni a la dels altres, inclús a la gent invisible, a la què no veiem i què està darrere tot. Massa vegades ens rebaixen sou, augmenten quantitat de feina o coses semblants... amb excuses mil. Bona feina i bona vida.

Concreta... i fes una petita passa

Aquesta és, potser, una de les lliçpns més importants que he après al llarg dels anys. Moltes vegades tenim grans somnis, grans projectes, volem fer açò, allò i encara més coses... I seguim pensant, i parlant-ne i volent fer... I d'aquesta manera estem atrapats en un cercle que no duu enlloc. A més, els de les loteries ens bombardegen amb missatges semblants a quan et toqui podràs fer els teus somnis.., juga. I clar, esperem què ens toqui i així poder començar.

La llàstima és que passa el temps i si esperem a que passi qualque cosa que ens permeti començar... no començarem. Necessitem afavorir el canvi, pensar que totes les ajudes seran ben rebudes i que aconseguirem allò que desitgem. Hem de concretar, decidir-nos i fer una petita passa, en una direcció... és igual si hem de canviar de direcció, ja canviarem... si estem en moviment. I això només és possible si donem una petita passa, després una altra, i així...

A mí la loteria m'ha tocat moltes vegades a la vida.., no aqueixa a la que volen que juguem, sinó a aquella que et toca quan et mous i dones una passa, i una altra i una altra.., i estic segur que em tocarà moltes més vegades, com a tots, si concretem, deixem de divagar i comencem a caminar. Així es realitzen els somnis. Que vos divertiu i no tingueu pressa.

Una foto per ajudar a...

Per ajudar a estudiar, a estar més tranquil, més content, més relaxat, més actiu, més sà... Una foto per ajudar a millorar.

Ahir passetjava per ciutat i al passar per davant un bar em vaig aturar i vaig tornar enrere... La paret del fons estava ocupada totalment per una foto; una foto que simulava un pati, amb unes columnes, l'escala que pujava... tot a tamany natural.

I aquest és un exemple; si allà on estudiem tenguessim una paret ocupada per una foto d'un paisatge tranquil, una posta de sol al mar... o semblant, ens relaxaria i estimularia realitzar activitats tranquiles... Si vull estudiar, escriure, tocar un instrument o meditar, això va bé. Si soc una persona molt major i ja de per sí estic molt tranquil, això no em va bé; necessite una habitació amb una paret que ocupi una foto activa, amb colors saturats, molt luminosa, poden haver gent passejant, jugant o fent esport a la foto... Necessite alguna imatge que m'activi i no a l'inrevés.

L'altre dia vaig anar a fer-me una anàlisi de sang; no m'aqgrada veure com em piquen i comencen a treure tubets de sang, així que vaig girar el cap i mirí cap a munt... una estanteria, gases i no sé què més... coses d'hospital. Si en comptes d'això haguessin tingut una imatge com la d'abans, un paisatge tranquil... segur que hauria pensat menys amb allò que em feien i hauria sortit més content.

Vaqig escriure un correu proposant tunejar els box d'extracció de sang, però encara no m'han dit res. Ja veurem... siga com siga, vull una foto GRAN per millorar... el què siga. Salut.

Un cèntim per canviar el món...

Cada vegada que isc de casa i cerque allò que he d'agafar... cartera, ulleres (uf! l'edat), diners... procure agafar sempre una moneda d'un cèntim. Perquè? És un símbol, és tan poc un cèntim... però cent milions de monedetes d'un cèntim fan un milió d'euros... Ah! Em serveix per recordar la importància de les cosees petites que fem cada dia; jo no espere fer alguna gran cosa que canvie el món... però puc fer moltíssimes coses petites, que juntament amb altres coses petites poden produir grans canvis.

Jo pense que tot, absolutament tot, comença amb un petit canvi, una petita cosa que ara fas o que deixes de fer..., perdre o guanyar pes, estalviar o deixar d'estalviar, posar-te o perdre la forma..., amb el desig que totes les petites coses ens ajuden a millorar el nostre entorn, en tots els sentits, i que això permeti fer més millores en altres entorns..., vull un cèntim per canviar el món. Salut.

M'agrada fer fotos quan vaig d'excursió! Com és la meva càmera?

Això podria ser el títol d'una endevinalla si no fos perquè és una qüestió important.

Anàvem d'excursió per Sierra Nevada, i el meu fill era menut, uns 10 anys. Ell duia la seva càmera compacta, i jo la meva réflex dins la motxilla... Com continua la història? Vaig maleïr no dur una càmera més petita i manejadissa; no haver d'aturar, llevar-te la motxilla, treure la càmera, fer la foto, guardar la càmera, carrega't la motxilla i avant... Moltes situacions que m'hagués agradat captar quedàren en el record just per no fer aquest sarao. El meu fill ho tenia més fàcil..., va disfrutar fent fotos mentre jo m'anava emprenyant primer i resignant després.

Si volem disfrutar amb les fotos i les excursions, l'equip ha de ser lleuger, una compacta avançada, i si volem més professionalitat una càmera Evil amb un objectiu molt compacte. Que la puguis dur penjada sense que et molesti...

Hi ha tots uns equipaments amb arnessos, corretges, armilles i no sé què perquè duguis la teva réflex penjada durant molta estona sense espenyar-te les cervicals...

Perdoneu, però crec que no es tracta d'anar a la guerra ni a patir, sinó a disfrutar; i quan més falaguer sigui tot, millor.

Una compacta avançada, ja et deixa controlar tot allò controlable, velocitats, diafragmes, ISO... i també pot fer-ho ella tot això automàticament.

Les càmeres evil afegeixen el visor electrònic, i per situacions més compromeses et permeten més precisió que les anteriors.. fotos a plé sol, amb contrallums, quasi a les fosques...

En fi, la butxaca ens dirà què podem comprar; després ja vindran les nostres preferències. Agafa la càmera, posa-hi les mans, mira els controls, són còmodes? Ens és pràctica? Endavant!

Ens sentim incòmodes o no massa còmodes amb ella? No et decideixis amb pressa, mira'n una altra, descansa... i torna a provar la primera. Les sensacions ens han de ser bones, els controls fàcils d'emprar... hem de disfrutar fent fotos.., i anant d'excursió.

Bones excursions i bones fotos!

I de les càmeres de fotos?

Ai les càmeres de fotos...! M'han acompanyat des dels meus 7 anys, que va ser quan me'nregalaren una... I vaig començar a fer fotos... I els meus pares les revel·laven! Són així com cveia el món un xiquet de 7 anys!  i des de llavors no he parat de fer fotos... En tinc 7 vegades 7 anys.

I encara conserve aquella càmera! De les que han vingut després, que n'han vingut moltes, si heu mirat Part de la meva vida.. en queden poques, moltes han seguit el seu destí, i han tingut una segona o tercera vida...

Vols comprar-te una càmera digital? Quin tipus de fotos t'agrada fer? Com aquelles de mirar i disparar? Això ho fan totes, inclús els mòbils; Què vols fer amb les fotos? Veure-les com una presentació a la pantalla de l'ordinador? Això també ho pots fer amb totes.., també amb les dels mòbils.

Vull imprimir una còpia per posar en un marc, per regalar..., un mòbil, justetet, la resta bé. És que l'òptica i el tamany del sensor..., per molts megas que hi posen, van perfectes per veure les fotos al mateix mòbil, o a qualsevol altre.

Per tant, si allò que vols és enviar les fotos per whatsap i que les vegen amb el mòbil.., amb ell et basta.

Per tota la resta, necessites una càmera de fotos. Bàsicament tenim, compactes, compactes avançades, bridge, i càmeres amb òptica intercambiable, Evil i réflex, per principiants, més avançades i professionals.., les càmeres de format mitjà són tan específiques que van a part.

Parlar de tot això ara és complicat. Només penseu una cosa; la càmera té importància en la foto, més que abans, igual que l'objectiu que du. Que voleu controlar moltes coses de la foto, que voleu que no pese i dur-la d'excursió sense que es note.., en podem parlar més detingudament. I segur que un dependent d'una tenda fotogràfica us aconsellarà perquè vos endugueu la millor càmera per vosaltres.

I penseu que totes ténen una vida programada, una bateria que es gasta i estan preparades per a un determinat ús. Seguirem xerrant.
Salut.

Vaig a comprar un cotxe

Bé, moltes vegades ens plantegem aquesta pregunta, i si hi afegim la qüestió de si nou o d'ocasió... ja tenim un bon bollit.

El primer és contestar perquè vull el cotxe; què necessite, ara i en un futur immediat... Desplaçaments urbans bàsicament, cotxe menut i sense molta potència, amb un baix consum, he de dur cotxets de bebé, necessite espai al darrere, faig carretera... un cotxe més gran i amb més potència al motor permetrà, no que vaja més aviat, sinó que vaja més desofegat, més descansat...

Em vull gastar molts diners o pocs? Això és relatiu; un cotxe de segona mà baratet sol anar aparellat amb una vida més curta i viatges al taller, generalment més freqüents que si no és tan baratet o directament és nou, o quasi...

És difícil aconsellar quin cotxe comprar; això sí, no convé anar amb preses... Qui va amb presa no es diverteix, deia el meu avi... i moltes vegades es precipita.

A veure, on anar? Si és nou, a un concessionari, i si és d'ocasió... també.

A veure, un particular em ven un cotxe més econòmic..., sí, si el coneixes i després li pots reclamar, val; si no el coneixes..., no haurà passat cap revisió per vendre'l, no et donarà cap garantia, i les gestions del traspàs les has de fer tú... Si vas amb un mecànic de confiança, que miri, senti i provi el cotxe, val; en cas contrari, és com una loteria...

Si vull desfer-me del cotxe no et diré allò que va malament.., i quan ho descobreixis ja serà tard.

En canvi un concessionari, o casa de compra-venda té el cotxe net, reparat i revisat per vendre, et dóna un període de garantia (de 6 mesos a 1 any o inclús més) i et realitzarà totes les gestions del canvi de nom. Al meu entendre són avantatges a tenir en compte...

Després ve a quin concessionari anar; n'hi ha que tenen cotxes de tota gama i preus, des dels xollos fins a altres prohibitius... Mmm, fugiu dels xollos, és sospitós demanar menys del que creus que val un cotxe..., les raons poden estar camuflades... sempre acaben per sortir, al cap d'un temps.

Hi ha concessionaris centrats en cotxes de gama mitja o alta, quasi nous i similars..., un cotxe dels bàsics en aquest concessionaris sol oferir més confiança que en altres cases, perquè el tipus de client a què va dirigit és diferent.

Pots anar amb un mecànic de confiança? Vés, si nó, no passa res... en què ens podem fixar?

Carroceria i aspecte general; que faja goig, net, ben pintat, sense desperfectes aparents, ni restes mig oxidades... Alerta amb tons diferents de pintura, potser ha tengut un accident i han pintat algunes peces.

Alcem el capó del motor i el mirem? Com es veu? Què he de mirar? Sense saber res només podem fixar-nos en si hi ha alguna cosa extranya; mig motor brut i unes peces molt netes, en fí, coses que desentonin de la resta; els nivells de líquids s'han de veure bé.., i si notem res extrany o que ens cridi l'atenció, demanem-ho..., a veure què ens diuen.

Evasives o males respostes solen amagar alguna cosa; en aquest cas fora bo tornar amb un amic mecànic. Després el maleter, es veu bé? Què vol dir bé? Si es veu així com l'esperavem veure.

I les rodes? Ténen el dibuix bé? Es veuen els costats una mica quartejats? Rodes gastades s'hauran de canviar dins de no molt de temps...

Pujam i el posam en marxa; com el sentim? Sona bé? Què és això de sonar bé? Un sò uniforme, constant, sense renous extranys... comprovam que els sistemes elèctrics van bé, llums, netejavidres i tot això... i fem una volta. Al pitjar l'embragament, ho hem de fer a fons i quan comencem a aixecar el peu, ja surt? Alerta si surt molt aviat, potser té l'embragament molt gastat i aviat haurem de passar pel taller... Si la palanca té una mica de recorregut abans que el cotxe surti, bé.

Fem una volta i mirem la direcció; tremola el volant? Potser s'han d'aliniar les rodes..; al frenar se'n va cap un costat? S'han de revisar els frens.., aquestes coses en una casa de compra-venda te les arreglen i revisen si volen vendre el cotxe, a càrrec seu.., a un particular ho hauràs de fer tú, o hauràs de negociar amb el propietari...

Si després de tot això estàs convençut, endavant..., si tens dubtes, no et precipites. Deixa passar uns dies, un o dos, i fes cas d'allò que sents, de les sensacions que tens si decideixes comprar aquell cotxe; i fes el que trobis, sigues tú el responsable darrer, assumeix les conseqüències de la teva decisió.

Una abraçada.

Vull vendre la meva moto

Bon dia a tothom; si tenim una moto i por les raons que siguen la volem vendre, hem de seguir els consells bàsics ja explicats, però aplicats específicament a una motocicleta.

Primer de tot, netejar-la; les peces de plàstic, amb un netejador multisuperfícies i un drap; si utilitzem un netejamobles, d'aquells que et deixen una capa de cera el resultat serà més espectacular (netejador tipus Centella) i la moto ens quedarà com si l'haguerem pulida.

Per les peces metàl·liques pintades, cromades, fars i pilots... podem seguir el mateix procediment.

Després ens queden aquelles peces especialment brutes de greix, terra, oli... Aquí hem d'utilitzar un netejagreixos, del tipus KH7, que també solem tenir per les cases. En aquest cas convé que utilitzem guants de cautxú o similars, i si tenim un raspallet de les dents ja usat, ens anirà perfecte per fregar en aquelles zones a les que ens costa arribar, i després amb el drap simplement torcarem la brutor.

Les peces que han d'anar engreixades, com la cadena de transmissió, i si n'hi ha alguna altra, les podem deixar bé amb vaselina; vénen uns potets i amb un drapet li'n posem i ens quedarà molt bé.

Després tenim un punt delicat; el rovell. Què fem amb aquelles parts rovellades, amb una mica d'òxid... La vaselina, aplicada amb compte també millora el resultat; de tota manera, hi ha un producte, un netejaolles (per paelles i olles metàl·liques) que lleva el rovell i deixa la superfície metàl·lica bastant tranquil·la (sense tendència a tornar-se a rovellar ràpidament), com sí que passaria si utilitzassim salfumant per fer el mateix. El producte aquest (n'hi ha de la marca de Mercadona) també s'ha de manejar amb guants.

Jo pose una petita quantitat a un potet de vidre, i després amb el raspallet vaig fent petites aplicacions a aquelles zones que ho necessiten; deixem actuar uns segons, tornem a aplicar..., torquem amb el drapet, repetim si és necessari, i acabem posant una capeta de vaselina, llevant el que sobri amb el drapet.

L'acabat serà absolutament diferent al que tenia abans.

Després ve la part mecànica; engreixar amb unes gotetes d'oli els cables de les manetes, comprovar que arranqui bé, que els llums vagen... La traurem al carrer i li farem unes fotos, per favor, en dia de sol; que es veja la matrícula, i des de diferents punts, i si té alguns brillos, millor.

Ara ja ve la part publicitària; anem a qualsevol pàgina de les que s'ofereixen per vendre productes d'ocasió i l'oferim; pengem les fotos, posem preu, el que tú pagaries i pensant que ens regatejaran un poquet (10%), i a esperar.

Alerta; si algú vol comprar, parleu amb ell, per telèfon; fugiu dels contactes que sols utilitzen el mail, que viuen molt enfora, a altres països, que vullguen que els adelantes despeses de transport, o que t'oferesquin inclús més diners d'allò que demanes.

Inclús d'aquells que et conten la seva vida, dient que són sèrios , que algú altre els ha intentat estafar i coses com que la confiança és important.

Així és, i en això es basa tot; no fa falta dir-ho, però sí sentir la veu del comprador, que probi la moto... i si vegem alguna cosa extranya, simplement oblidem-nos d'aquest.

Bona sort en la venda!

Consells bàsics per vendre...

Quan volem vendre alguna cosa que ens ha fet un servei i ja no ho fa hem de pensar que NO ens volem desfer d'ella, que NO volem enganyar a ningú...

I com tottes aquelles coses que fem ben fetes, s'han de preparar. El primer i bàsic és netejar allò que volem vendre, és imprescindible que li llevem la pols, netegem i deixem ben arreglada...És com si vestissim allò de festa, com si la preparassim per comprar-la nosaltres.

Sempre fa més goig una cosa ben neta, que una cosa bruta, amb pols... i amb sensació de deixadessa. Cada cosa necessita el seu procés de neteja, segons els materials de què estigui feta, si té mecanismes, components electrònics, determinades pintures...

Cada cosa a la seva manera, arreglem-la per vendre... I si té algun desperfecte... Qui compra ja sap que no compra nou; de totes formes ham de ditingir desperfectes secundaris, que no afecten al funcionament d'aquells altres que sí que afecten al funcionament i utilitat d'aquell objecte. Aquests segons s'han de dir sempre...

No volem enganyar a ningú, com no volem que ens enganyem tampoc... Si algú no està d'acord amb això, més val que vaja a un altre blog, aquest no és per ell. Per tota la resta, endavant!

Després ve el preu; quin preu demanem? Una ajuda és pensar què pagariem nosaltres per aquell objecte, i posar un preu semblant; el més habitual és pensar que ho vendràs amb una petita rebaixa del preu que demanis, un 10% sol ser suficient per a què, tant venedor com comprador es senten satisfets.

Finalment hem de publicitar allò que volem vendre. El portal més ampli són les pàgines que hi ha a internet, i on anunciarem el nostre producte, el preu... i les fotos.

Aquell que compra vol veure allò que compra; a cegues no ens agrada anar a ningú. Fes fotos des de diferents punts de vista, amb bona llum i que indiquin què vens...

I després, bona sort!

Part de la meva història...

Durant molt de temps jo he pensat que era algú de segona mà, perquè les coses més importants me les he comprat de segona mà, una casa... i la vaig reformar, la vaig vendre i en torní a comprar una altra de segona mà... I les motos, ah! Les motos, sempre m'han agradat... i m'agraden; comprí una Suzuki GN 250, molt bona; trobava que li faltava potència, la vaig vendre i em comprí una Suzuki Savage de 650cc; un desastre, perque el que me la va vendre m'enganyà, no em digué que tenia un problema greu... després de peregrinar per tallers... la vaig vendre per molt poc, advertint que tenia un problema, i em vaig comprar una Kawasaki Zephyr de 550cc; fantàstica, la vaig disfrutar, fins que em va ser un problema per la meva feina, m'era incòmoda, havia d'anar per ciutat, amb moltes aturades, aparcades i des-aparcades... i la vaig vendre;  em vaig comprar una Aprilia 200cc, una bona moto que encara tinc... i que em va molt bé per anar per ciutat.
Tot això de segona mà, fent d'intermediari en la vida de les motos...

I les càmeres de fotos? N'he tingudes moltes, una Contax analògica, fantàstica, amb unes òptiques Carl Zeiss, que no podia costejar...la vaig vendre per comprar-me una Olympus OM4, també analògica, amb tres objectius Zuiko, també bons, i de segona mà... que vaig vendre per comprar-me una Nikon f55... que també vaig vendre... Després vengueren les digitals, una Nikon D70, que vaig disfrutar amb les possibilitats que em donava aquell món nou; i que vaig vendre per comprar-me una Fuji Pro-S5... aquesta no m'agradà; el motor JPG que tenia em treia imatges que no m'agradaven... Així que la vaig vendre per comprar-me una Nikon D7000, fantàstica, amb empunyadura i tot, i encara conservava un objectiu de la primera Nikon analògica, la f55... Un bon dia vaig anar a una demostració d'un nou tipus de càmera, la Olympus OM-D E-M5, i vaig pensar que m'havia perdut alguna cosa important, així que torní a vendre l'equip que tenia per comprar la nova, que és la que ara tinc...

I he estat satisfet cada vegada? I és clar, he aprofitat allò que he tingut en el moment que ho he tingut... I quan no m'ha fet servei, ho he passat, amb agraïment i esperant que continuï essent útil a una altra persona, que també estarà contenta amb el seu ús...

A mí no m'agrada acumular coses, no vull col·leccionar coses que no serveixen a ningú... Cada objecte té una vida, de la qual nosaltres formam part, i els que venen després que nosaltres també... Fins que acaben. Per tant, endavant amb les segones i terceres oportunitats... en tots els aspectes de la vida.

Salut!

Sobre la confiança al comprar i vendre...

Quan comprem una cosa nova tenim confiança en què servirà per allò que volem i que som els primers a fer-la servir... Sí, i quan comprem una cosa de segona mà no és així.. És a dir, no som els primers que fem servir eixa cosa... I què? Una cosa sols és nova el primer dia, el segon ja no ho és i segueix complint perfectament allò que li pertoca...

I la confiança? I si m'enganyen? Sí, desgraciadament hi ha gent que enganya, que no diu allò que no funciona i pensa que una vegada venuda una cosa.ñ.. el problema és del comprador. Normalment no passa això, encara que també jo tinc experiències dolentes al respecte.

Per això pense que és necessària una ajuda per a què tothom puga vendre millor allò que ja no usa, i que puga comprar millor, amb més confiança allò que necessita, i que a un altre ja no li fa servei...

Pense que entre tots augmentarem la confiança amb què comprem i venem el què siga...

Bona vesprada a tothom...

Per començar...

Per començar vos diré que al llarg dels meus 49 anys he comprat i venut moltes coses de segona mà... també n'he comprat de noves, és clar... però una convicció personal m'ha dut a desfer-me, vendre o regalar d'aquelles coses que ja no em feien un servei... No m'agrada tenir coses que poden servir a algú i van agafant pols ehn una estanteria. Si poden tindre una segona o una tercera vida, idò fantàstic... Millor per tots.

I la desconfiança? Jo preferisc parlar de confiança... però això serà un altre dia...

Fins aviat.