I canviem per millorar

Finalment, l'esperit de les petites coses, d'aquelles coses insignificants que tots podem fer, i que juntes, sumades i repetides transformen la nostra realitat propera, i no tan propera... repetisc, aquestes petites coses esdevenen el motor que ens impulsa per millorar, i dónen títol a aquest bloc. Amb el desig de tindre uns bons nadals, càlids i ben acompanyats (i la primera bona companyia és la pròpia), i de començar un nou any amb mooolts xicotets propòsits de millora i canvi... de reflexió, d'ajuda al proper, de neteja de la pròpia habitació, del no tirar als fems i reutilitzar o reciclar, del respectar i solidaritzar-se amb tants que ho necessiten, sense anar enfora, sense cercar culpes dels mals o desastres, sinó intentar corregir-los, amb allò que dóne un cèntim... i d'assumir el principi del avui millor que ahir, i demà millor que avui, siga aquesta la meva felicitació de nadal i any nou.

Allò que importa... o no

     Moltes vegades, en la nostra quotidianeitat ens trobem davant situacions aparentment complexes, com pot ser un dinar de nadal, que plantejades inicialment com aquella trobada on l'excusa és el dinar, acabem convertint en petits monstres o petites monstruositats, per la complexitat i varietat de menjar i beguda present.
     Ahir escoltava a una emissora que les estadístiques diuen que engreixarem aquests nadals entre dos i tres quilos cadascú... No és això una barbaritat? Perquè ens hem d'atiborrar de menjar? Perquè un dinar de nadal ha de tenir tres plats, entrants, tortà, postre i torró? Perquè ens posem a comprar com si demà s'acabara el menjar?
     Menys és més..., sempre. I el que importa mai és el menjar, és l'esperit, les ganes que un hi posa en l'elaboració d'un senzill plat; allò important és tenir alguna cosa per menjar damunt la taula. Per solidaritat amb tots aquells que, reunits al voltant d'una taula no tindran suficient menjar..., o directament no tindran menjar..., no vull fer excessos, no vull tirar menjar que ha sobrat, no vull alçar-me de la taula fart.., en tot cas, que siga fart de riure, de xerrar, d'estar a gust.., i de tornar a reveure a aquells que pugum veure aquell dia, i també recordar als que no hi són, que hi estan al cor de tots. I en tot açò, crec que hi ha coses importants, i d'altres no. Bon dia, i bon nadal... i un cèntim per canviar el món.

un cèntim per canviar el món... segona part

     Hui torne a escriure sobre la importància de les coses menudes en tot, quan tenim bones sensacions davant un fet, persona, activitat o dinàmica diversa... moltes vegades no podem precisar un element causant d'eixes bones sensacions, és un conjunt de coses menudes el que fan un tot, bo o dolent, perquè això mateix és aplicable quan tenim males sensacions... El problema en aquest segon cas és com canviar aqueixes males sensacions en bones. Intentar canviar el conjunt, el tot, agafar el sac plé... és complicat, i es sol traduir en un esforç inútil, que fa augmentar aqueixes sensacions que voliem canviar.
     Delimitar aquells elements menuts, aquell conjunt de cosetes que no van, que veiem com a responsables últims, encara que l'aportació individual de cadascuna siga insignificant... això em permetrà canviar una a una aqueixes dinàmiques... i aconseguir en darrer terme transformar una mala dinàmica en una bona dinàmica.
     Ho aconseguirem sempre? No, és clar que no, hi ha elements, encara que menuts, que ens veiem incapaços de canviar... i així no canviarem el conjunt. En aquests casos una ajuda externa, que ens aporte un canvi de perspectiva o més eines de canvi ens facilitarà allò que abans no veiem.
     Quan els meus alumnes em vénen amb un sac de queixes, jo els responc sempre... a veure, de una en una... i anem arreglant fins on podem. D'aquesta manera sempre es canvia, encara que el procès puga parèixer més llarg que si intentes canviar-ho tot, de colp, ja!
     Jo seguisc duguent un cèntim dins la butxaca. Bon divendres de xicotets canvis.

Què sabem del mono tecnològic?

     Jo tinc un costum, que als que m'envolten sembla estrany o curiós. Moltes voltes deixe el mòbil a algun lloc de la casa, i estic unes hores desconnectat. Puc anar a fer un cafè, comprar el pa o fer una volta i en un moment donat comprovar que no duc el mòbil damunt. Què faig? Res, continue fent allò que estava fent; ja el retrovaré quan torne a casa, i si algú m'ha cridat, m'han enviat watsaps, missatges o el que siga, ja ho mirarem en tindre una estona.
     Clar, després em diuen que em telefonen i no agafe mai el telèfon, que m'envien missatges que veig hores més tard i coses així..., totes elles certes. Però a mí m'agrada desconnectar alguna estona; no passa res si no estic a l'abast de tothom. Perquè clar, totes les queixes es basen en la premisa de que tothom està connectat a tota hora. I què passa si un decideix no estar-ho a estones? Aguantariem un dia desconnectats? Què ens passaria? Ens sobrevindria el mono tecnològic i seriem pressos d'un atac d'ansietat fruit d'aquesta desconnexió? He vist joves, alumnes de l'institut amb un comportament semblant al del síndrome d'abstinència, quan no tenim accès a aquella droga de la qual som depenents. I potser, haurem de començar a plantejar-nos aquesta dependència com qualsevol altra, perquè va associada a comportaments irracionals causats per l'abstinència... Jo, de moment, seguisc desconnectant-me algunes hores diàries, i sobretot, tota la nit. Bona desconnexió voluntària.., tal volta serviria per redescobrir activitats, i plaers quasi oblidats, d'ençà que dediquem el nostre temps a estar connectats..
     Ara, quan ens mengem una hamburguesa no l'assaborim nosaltres i parlem amb aquells que tenim al costat.., hem de fer la foto a l'hamburguesa, enviar-la per watsap, dir què bona que ha estat..., i estarem satisfets quan apareguin respostes de gent, que ni ha provat l'hamburguesa ni saps on es trova, i que ens fan palmadetes, ens envien corets o tants ninotets diversos..., preocupats estariem si no tornara alguna resposta d'eixes.., No he enviat el watsap? La xarxa no funciona? No ho ha rebut ningú? .........
     Amb qui estaves prenent l'hamburguesa? Pareix que, qui siga, és la persona menys important del món, davant aquest allau tecnològic..;  en fi, i si provem a desconnectar-nos un poquet? Guanyarem alguna cosa? Jo ja ho tinc clar, però clar, això és perillós..., EL SISTEMA no vol que ningú es desconnecte.., o només són paranoies meues.., bé, ja n'hi ha prou, i ara sí, bona vesprà.